Sala Sebastià Miralles

Punt i apart de Sebastià Miralles

PUNT I APART no és només el títol de l’exposició present. És un propòsit que surt de la necessitat de revisar la producció realitzada aquests darrers anys.

El professor Roman de la Calle va qualificar la meua actitud vers la creació com la del Guadiana: a voltes el corrent de l’aigua va  soterrat i en silenci i d’altres transcorre alegre i lleuger entre matolls i cudols.

La creació en l’art, igual que en altres camps, depèn molt del tarannà del creador, hi ha qui és molt sistemàtic i hi ha qui es molt caòtic per parlar de dos extrems. El meu cas pertany  al segon grup, és precisament per això que periòdicament em veig obligat a parar el treball i a recapitular per a poder reflexionar i reorientar la creació. Entenc que la creació escultòrica és un fenomen convergent on coneixements, mètodes, tècniques i propòsits dibuixen els objectius que s’han de traçar al començament d’un nou projecte.

PUNT I APART és el punt d’inflexió que ha de permetre iniciar una nova etapa productiva, aquesta mostra és el final d’un cicle. Un cicle prologat per una sèrie de dibuixos preparatoris, alguns d’ells, com sempre, donarien pas a la construcció d’un conjunt d’escultures que he exposat en sales d’exposicions o s’han fet públiques a l’estar ubicades en espais urbans. Dos llibres de poemes son el sostrat d’unes inquietuds que venen a complementar allò que l’escultura no permet dir o en tot cas, ho fa discretament o tan sols ho insinua.

Fruit de l’evolució dels dibuixos que he continuat fent durant aquest temps, (el dibuix és una condició necessària per a investigar noves possibilitats en escultura) són aquestes escultures de petit format, escultures que son estudis compositius i donem pas a formes més definides i de major envergadura.

Els principis estètics de la present mostra han estat ben definits per Assumpta Rosés en l’assaig que fa al catàleg de l’exposició L’accent amb què dius les coses. També una aproximació interessant respecte als meus dibuixos la fa en el mateix catàleg Aldo Ternavassio en parlar sobre lo visible o l’invisible en la meua obra gràfica.

No obstant he d’afegir que l’obra no és una definició estàtica de les pretensions de l’escultor, ben al contrari, l’obra viu gràcies a la reinterpretació que l’espectador hi fa en el moment que la contempla, en aquest sentit el meu treball es presenta obert, no son objectes que es tanquen en si mateixos. Esperen de la sensibilitat i de l’atenció de qui se’ls mira per a recrear-los, volen constituir-se, des de la seua autonomia, en artefactes dinamitzadors de la consciència a través de la sensibilitat.

D’ací l’energia que demanen en ser creats. Impregnar l’objecte d’aquesta energia no sols demana saviesa i experiència, exigeix a l’escultor entrega total i determinació en la acció constructiva, això vol dir: fugir de tota rutina i atendre a plantejaments inèdits i il·lusionants, cercar allò que encara no saps com és encara que, intuïtivament o perceps, i sobre tot, recórrer una nova aventura que eixample el pensament creador.

Aquest és el goig de l’artista i així o deuria d’entendre l’espectador: amb la fruïció i el desig de poder rebre nous estímuls que obrin els sentits cap a l’Univers. És per això que ara, de moment, el que toca es fer PUNT I APART.